Escrit per Iñaki Gil de San Vicente a EZPALA Ezker Abertzaleko Aldizkaria. Publicació de l’esquerra abertzale (Pedro Egaña, número 2-1. esk. 20.006 Donostia) número 2, setembre de 1996, pàg. 10-20. Traduccion al català per un company d’ENDAVANT

Iñaki Gil de San Vicente

Índex:

1. Sense Estat no hi ha independència.

2. Estat socialista?

3. Imposició i resistència.

4. Necessari i possible!

5. Com construir l’Estat?

6. Atribucions i defensa

7. Estat en extinció

Som independentistes i socialistes però quina posició prenem davant el problema de l’Estat? Pot existir un poble independent sense Estat sobirà? I com a socialistes, quina classe d’Estat volem? Podem fer abstracció no només de les diverses teories al respecte sinó sobretot de la pràctica històrica i molt especialment en l’esdevingut en l’anomenat "bloc socialista"? Responent a tot això: podem construir un Estat basc en les condicions capitalistes actuals? No serà que, com alguns afirmen, la UE i la mundialització en curs ho ha fet anacrònic? Suposem que és fins i tot més necessari i possible que fa dues dècades; aleshores com arribar a l’Estat basc tenint en compte el context actual i les seves fortes tendències? Com ha de ser aquest Estat? Quins atributs tindrà i com serà el seu sistema defensiu? Per últim, serà etern o volem un Estat que des del seu primer dia i fins i tot abans generi les condicions de la seva pròpia extinció històrica?

Abans de continuar hem de posar-nos d’acord sobre què és l’Estat. És l’instrument central d’un poder per mantenir el seu domini en un territori delimitat. Independentment del poder que sigui, tot Estat té uns mínims essencials: territori i població, hisenda i planificació econòmica pròpia, representativitat internacional i defensa. Poden variar i adquirir contorns estrambòtics, poden afegir-se altres característiques no essencials tot i que importants segons els casos, però han de mantenir-se o en cas contrari, faltant-ne un de sol, deixarà d’existir. Els Estats poden tenir moltes formes de govern intern, poden ser republicans o monàrquics, defensar interessos justos, progressistes i revolucionaris o injustos, reaccionaris i contrarrevolucionaris. Però els Estats sorgeixen, són i existeixen únicament quan hi ha conflictes classistes, nacionals i de gènere estructurals; és a dir, els Estats són instruments de poder quan la societat està trencada i en pugna per contradiccions antagòniques que només es resolen en un o altre sentit mitjançant repressió o lluita.

L’experiència del nostre Poble és concloent: quan ha hagut de defensar la seva existència, s’ha dotat d’Estat i exèrcit. Es posaran les pegues i les precisions teòriques que es vulguin a aquesta experiència, però allà està: els territoris alliberats per les guerrilles basques d’Hegoalde durant 1808-1814 quan l’Estat espanyol no tenia cap poder efectiu i àmplies zones basques eren autogovernades per poders armats davant els quals fracassaven les tropes napoleòniques. L’Estat basc de facto operatiu durant 1833-1839, primera guerra carlista. L’Estat basc operatiu durant 1872-1876, segona guerra carlista i l’Estat basc operatiu durant 1936-1937. Eren situacions diferents cadascuna d’elles, però per sota de les seves diferències les successives formes organitzatives estables i militars basques expressaven una capacitat i decisió coherents: dotar-se d’instruments imprescindibles per sobreviure. Encara més, la reivindicació d’un Estat independent ha estat també el nucli definidor de l’abertzalisme des dels seus orígens.

La nostra experiència no es contradiu ni en allò positiu ni en allò negatiu amb la d’altres processos. Des de que existeix l’explotació i l’opressió, molts col·lectius humans han pagat amb sang menysprear la importància de l’Estat, al marge de les formes que aquest adquiria en aquest context històric. Això ha estat degut a que la qüestió de l’Estat és el nucli de tota intervenció humana que es plantegi assumptes d’alguna importància, sobretot econòmics, culturals i polítics. Algú va dir que l‘Estat és la institució que monopolitza la violència. És una definició vàlida però molt restrictiva perquè l’Estat és molt més que això i, per els pobles que no en tenen, és una institució molt superior a això. Enlloc de reflexionar en abstracte, busquem en l’arxiu teòric abertzale alguna cosa que ens ajudi. La trobem en el document oficial de ETA – "Perquè estem per un Estat Socialista Basc" – aprovat en la primera part de la seva VI Assemblea celebrada l’agost de 1973 a Hazparne.

No confonguem la VI Assemblea oficial amb la primera i il·legal VI Assemblea celebrada l’agost de 1970 a Itsasu. La importància del document rau en el seu caràcter de text oficial per aprovació en Assemblea i en el què diu, qui i com ho diu. Recordem que ETA havia sortit feia tres anys de l’escissió de Sexta i Células Rojas; que estava en el xup-xup el debat preescissionista entre el Front Obrer i el Front Militar; que el desembre d’aquell any executaria Carrero Blanco accelerant la fi del franquisme; que s’aguditzava la crisi socioeconòmica del capitalisme al pujar el preu del cru en resposta de l’OPEP a l’imperialisme, agreujant la crisi iniciada a finals dels 60; que proliferaven les guerres antiimperialistes i que la URSS i el bloc socialista no donaven mostres públiques d’agonia pre-mortem.

Analitzarem el document essent conscients que fou redactat fa 23 anys, podent estudiar directament els encerts de l’esquerra abertzale. El què constatem, per seguir amb el tema del monopoli de la violència és que ETA no plateja la necessitat de l’Estat basc des d’aquest punt de vista sinó des del de la construcció nacional i des de i per l’alliberament total dels i les treballadores basques, posant èmfasi en dues qüestions capitals: la reeuskaldunització i la reunificació nacional. I és que pels pobles oprimits l’Estat propi és un instrument imprescindible de supervivència.

Però si ja és difícil construir el propi Estat, ho és molt més quan aquest Estat vol ser el dels i les oprimides. Molts i moltes militants abertzales es varen formar en la tesi que, com diu el document, necessitem un "Estat socialista". Quin nom més bonic. Però els dubtes varen començar en bastants d’ells i elles abans encara de la fallida soviètica – "soviet", un altre nom que s’utilitza sense saber què vol dir – i fins i tot de la famosa perestroika. On està el problema?

El document diu: "El nostre objectiu fonamental és la creació d’un Estat Socialista Basc dirigit per la classe treballadora d’Euskadi com a instrument per assolir una societat basca sense classes, una Euskadi autènticament comunista; com a instrument – en definitiva – pel nostre alliberament total i íntegre com a treballadors i treballadores basques." Segueix: "En el pla social, la nostra lluita alliberadora es desenvolupa i ve emmarcada des d’una perspectiva revolucionària de classe, des de la perspectiva més conscient i autènticament revolucionària: la comunista". Acaba: "En el pla nacional, lluitem per l’alliberament d’Euskadi des d’una perspectiva ‘independentista’, la qual cosa certament ens distingeix de moltes altres organitzacions socialistes. Però el ventall de corrents pro-independentistes en el nostre país és ampli, i abasta diferents classes. El que és determinant, el què dóna un caràcter reaccionari o revolucionari a aquesta reivindicació és el seu ‘contingut’, el què en realitat ha condicionat els uns i els altres a posicionar-se en aquest sentit".

Veient el què ha succeït en l’anomenat "socialisme real": volem per Euskal Herria un Estat com els que han fracassat? Es pot respondre que volem un "Estat Socialista" lliure d’aberracions burocràtiques. Però és que el concepte d’"Estat Socialista" ha estat rebutjat i criticat per tots els moviments revolucionaris des de mitjans del segle XIX i només es va imposar després de la victòria irreversible de la burocràcia estalinista. La producció teòrica sobre l’Estat de tots els corrents revolucionaris va dedicada a fonamentar la tesi que l’alliberament humà es mesura, entre altres coses, per la descomposició i l’extinció de l’Estat. Uns, els corrents anarquistes, pretenen destruir-lo immediatament. Altres, els marxistes, assumint la mateixa finalitat estratègica sostenen que, durant un temps, es necessitarà el concurs d’una altra forma d’Estat, l’Estat obrer en extinció, però mai un "Estat Socialista". Només els reformistes trenquen aquesta constant de rebuig sistemàtic.

Fins a començaments dels ’30 no es generalitza l’ús positiu d’aquest concepte i les comptades ocasions que s’utilitza és negativament. L’estiu de 1928 Stalin l’utilitza de forma aïllada i el 28 de desembre de 1928 defensa la teoria clàssica sobre la radical incompatibilitat entre Estat i socialisme, insistint l’abril de 1929. Tot i que el 31 de desembre de 1931 ho cita en positiu, encara trigarà fins el 7 de gener de 1933 en tornar-lo a utilitzar ja amb la seva teoria de que l’"Estat socialista" és necessari en el socialisme. Ha necessitat dos anys i mig per trencar amb el pensament revolucionari, des de que el 2 de juliol de 1930 afirmés que la URSS havia entrat ja en el socialisme. El 26 de gener de 1934 afirma el triomf definitiu del socialisme en un sol país, la URSS. El 10 de març de 1939 afirma que la URSS avança cap el comunisme; que el comunisme es pot construir en un sol país i que, si el país està aïllat, l’Estat serà necessari per defensar el comunisme del setge imperialista i del sabotatge interior. Aital afirmació negava totes les teories revolucionàries.

Per diverses causes fou acceptada per tots els països socialistes amb més o menys retocs i sempre amb dures discussions pel rebuig de sectors militants que havien estudiat amb més profunditat crítica les tesis enfrontades. A la URSS fou dogmatitzada amb canvis de forma a la mort de Stalin. Citem un paràgraf que il·lustra el seu autoritarisme agafat del Manual d’Economia Política de la AC de la URSS de 1975: "En la societat socialista, el treball no és encara el suficientment productiu com per assegurar l’abundància de productes que exigeix i els homes encara no s’han habituat suficientment a observar la disciplina socialista del treball i les regles fonamentals de la vida en comú. És necessari l’Estat, per salvaguardar i enfortir la propietat social, per assegurar la participació dels membres de la societat en la construcció econòmica i cultural, en la disciplina socialista del treball i en l’estímul material dels treballadors, per controlar la coordinació entre les proporcions del treball i les de les necessitats individuals dels membres de la societat".

És aquest el nostre model d’"Estat socialista"? Se’ns pot objectar que és fàcil criticar-lo després del seu fracàs, que a toro passat, tots som toreros. No val la pena respondre. El que sí que s’ha de dir és que ni en el document d’ETA ni en cap altre d’aquesta Organització apareix l’acceptació ni tan sols crítica d’alguna cosa semblant a ella i, com veurem al final, quan analitzem la vigència temporal de l’Estat basc, ETA es distancia totalment d’ella.

Diuen que la mundialització, liberalització de capitals, mercaderies i mà d’obra està acabant amb els Estats. Diuen que si Anglaterra ha d’abaixar el cap davant el poder de la UE, que si grans empreses i edificis emblemàtics dels EEUU són comprats per capitals exteriors, que si Japó necessita internacionalitzar-se, com ens atrevim els i les basques a desafiar els temps demanant la independència? Que potser volem malviure pobrament menjant cols?

Hi ha una pugna entre l’expansió permanent del capital i la cotilla asfixiant de l’Estat burgès que neix de la contradicció inherent a la definició simple de capital, o sigui, la contradicció entre les necessitats expansives de reproducció ampliada, de la valoració en suma, i les traves inevitables imposades pel capital constant, pel treball mort materialitzat en estructures pesades i anquilosades. Ella explica perquè el capital readequa periòdicament els seus Estats a les noves necessitats. Contradicció de tota economia dinerària, sigui dins del mode de producció tributari, com en la petita producció mercantil. Està especialment aguditzada en els períodes transicionals d’un mode de producció a un altre, essent en el capitalista on adquireix una major virulència estructural. Les transnacionals, la financierització, l’"economia de paper" o la bombolla financera, amb les seves terribles conseqüències globals, són part del capitalisme i xoquen amb els Estats burgesos com un iceberg amb el Titanic.

La mundialització desborda l’Estat burgès i fins i tot els tres Estats-continent imperialistes en cinc àrees: u, el mercat es mundialitza i les grans empreses venen cada vegada més en qualsevol part del món; dos, la valoració del capital es mundialitza i és mundial la fixació del temps de treball socialment necessari, o sigui, la llei del valor arriba al seu absolut domini; tres, la planificació es mundialitza i l’augment de la composició orgànica del capital és impossible sense aquesta mentalitat mundialitzadora; quatre, l’espai productiu es mundialitza i el capital variable queda sotmès a la dictadura de les deslocalitzacions i relocalitzacions i últim, cinc, el finançament es mundialitza i les empreses s’independitzen dels seus "bancs nacionals" per finançar-se en qualsevol part. Un efecte especialment greu i perillós de la mundialització és l’augment de les forces desnacionalitzadores, uniformadores i arrasadores de les identitats populars.

Si l’envelliment de l’Estat burgès neix de la contradicció expansivo-contractiva inherent a la definició simple de capital, la formació de nous poders mundials i tres Estats-continent ve de la pugna entre la tendència a la baixa de la taxa mitja de benefici i les mesures de contratendència. La mundialització imposa mesures mundials, però la seva efectivitat depèn de la seva adaptació als marcs socials i nacionals. En suma, de l’acció de la llei del desenvolupament desigual i combinat a escala planetària. Segons les circumstàncies i la història de cada poble, les mesures imposades xocaran amb més o menys lluita, amb nul·la o amb desesperades guerres de resistència nacional i social d’un poble que es nega a ser desnacionalitzat, reduït a simple moneda de canvi, femer i abocador, prostíbul exòtic de la indústria mundial sexo-turística, terra a desertitzar i desforestar, espai de lliure pirateria comercial i saqueig financer.

L’anomenada "qüestió nacional" és el rebuig històric de moltíssims pobles a ser ocupats, desnacionalitzats i espoliats per poders estrangers. Sorgeix del xoc entre poders que necessiten esprémer més i més àrees, regions, continents i ja tot el planeta, i els grups humans que habiten aquests territoris sotmesos i que es neguen a perdre la seva llengua, cultura, forma i contingut mental i psicològic d’estar en un país per ells humanitzat i a ells units. Si explorem la història sense ulleres de plom eurocèntriques veurem abundants, heroiques i desesperades resistències clàniques, tribals, ètniques, etno-nacionals i nacionals. També veurem abandonaments, traïcions, por de les minories riques d’aquests pobles a perdre les seves riqueses si resisteixen l’invasor i, per mantenir-les i augmentar-les si és necessari, pactes amb ell convertint-se en el seu lacai intern, espieta, delator, col·laborador i fidel servent.

La mundialització colpeja als Estats burgesos però no els farà desaparèixer. Cediran moltes de les seves atribucions i poders clàssics, els obsolets; però en reforçaran i milloraran d’altres, especialment tres: repressió política antirevolucionària; repressió sociopolítica de les masses treballadores i control-alienació de la població per imposar els dictats decretats per els vertaders poders i per atreure capitals mundials o evitar que se’n vagin. A més d’altres mesures secundàries i que no neguin als poders mundials, en benefici de les seves pròpies burgesies. Els Estats que oprimeixin altres pobles incrementaran aquesta opressió per extreure més benefici global amb el qual negociar mundialment.

Els pobles oprimits tenim moltes raons per construir Estats propis: defensar les nostres cultures i identitats nacionals i oposar a la uniformitat cosmopolita l’enriquidora diversitat cultural humana; resistir a la nova divisió mundial del treball i aliar-nos solidàriament contra la unitat del capital; lluitar contra el desastre ecològic planetari des de i pels interessos de la humanitat; fer front al nou militarisme; evitar el control de les institucions internacionals per l’imperialisme, reformant-ne unes, anul·lant-ne d’altres i creant les que siguin necessàries; avançar cap a noves i superiors relacions socioeconòmiques i de planificació internacional de les necessitats humanes, comunistes, i lluitar conjuntament contra les desigualtats i opressions, amb especial insistència en la patriarcal i la tecnocientífica. Òbviament, cada poble prioritzarà les que necessiti i prendrà els camins que li convinguin, però resulta suïcida negar l’existència de determinacions estructurals objectives que en essència i inevitablement ens afecten a tots i totes.

El 1973 ETA deia: "Nosaltres no som independentistes perquè creiem que espanyols i francesos ens roben diners i el millor de la nostra joventut i busquem edificar una societat basca opulenta, ni perquè els bascs siguem superiors i no ens convingui tenir cap mena de contacte amb maketos, belarrimotzas o coses per l’estil, ni condicionats per l’odi ètnic que Espanya i França ens té, etc. Al contrari: si aquestes fossin les úniques raons que justifiquessin la independència d’Euskadi, si no existissin altres motius, ens oposaríem amb totes les nostres forces a aquesta reivindicació per burgesa, racista i cabalment reaccionària". I seguia: "Nosaltres som independentistes perquè creiem que el nostre problema com a treballadors bascs, el nostre problema com a classe explotada en un context de poble nacionalment oprimit, no pot arreglar-se dins un marc espanyol o francès; certament que el nostre alliberament com a classe seria viable en el marc d’un Estat Socialista Espanyol o Francès. Però en la nostra opinió, només un Poder Polític Independent en les nostres mans, és a dir, un Estat Socialista Basc podrà garantir la solució de l’altra cara del problema, el nostre alliberament com a membres d’una comunitat nacional oprimida: Euskadi".

La necessitat d’un Estat propi s’ha aguditzat des d’aleshores. Però han augmentat al mateix temps els frens que ho impedeixen? Els antiindependentistes asseguren rotundament que sí, que la globalització planetària ho demostra: com podem construir un Estat independent en un país tan petit si enormes Estats són apallissats i desmantellats?

Hi ha tres respostes a la pregunta:

• Que les burocràcies tendeixen a crear poders més grans, poderosos, centralitzats i intervencionistes. El capitalisme tendeix a concentrar el poder en menys Estats, però més poderosos i vigilants. Dinàmica similar de centralització i transferència de poder a la que es donà quan els comptats, ducats i senyories regionals passaven a ser part de l’Estat, o a la que es donà quan els imperis es formaven sobre els petits regnes i sistemes societaris. Hem dit que els Estats no desapareixeran, que cediran – ho estan fent – els mitjans anacrònics i que, tot i això, n’ampliaran d’altres. Doncs bé, a més, en els últims set anys s’han creat nous Estats, augmenten les lluites per crear-ne més i, per si fos poc, els tres blocs imperialistes esdevenen tres super-Estats continentalitzats. O sigui, no és certa la tendència cap a l’extinció dels Estats.
• Que la UE té un efecte contradictori: beneficia a les fraccions financera i de noves tecnologies però a la vegada, pel seu efecte-rebuf, crea turbulències indesitjables pels poders establerts doncs, a aquestes alçades, no pot impedir reflexions crítiques d’organitzacions revolucionàries pertanyents a pobles oprimits, a no ser que les reprimeixi i les prohibeixi. Així, l’europeïtzació genera possibilitats als pobles de debatre aquest interrogant: perquè no un altre model europeu? Fa 23 anys, per exemple, aquesta reflexió era objectivament impossible i cada nació sense Estat havia de navegar contracorrent per una Europa molt diferent. La mateixa URSS era una garantia que res ni ningú no es mouria sense el permís del Pacte de Varsòvia i/o de l’OTAN. La lluita de classes i d’alliberament nacional dins d’Europa, tenien fins 1990 més obstacles a vèncer provinents de l’estratègia de la burocràcia ex-soviètica. No és casualitat, ni remotament, que augmentessin les revindicacions nacionals amb la mort del bloc socialista, a més de raons coadjuvants.
• Que ambdues possibilitats es reforcen amb les capacitats inscrites en gran part de les noves tecnologies. No podem fer una anàlisi detallada d’aquest problema, però no caiguem en dos errors clàssics: pensar que totes les NTC són en sí mateixes absolutament positives o negatives. Dins la impressionant panòplia de NTC en ús i en perspectiva, n’hi ha bastantes que usades en contextos progressistes, amb finalitats i orientacions no alienants, són formidables instruments d’alliberament, independència i solidaritat internacionalista. També ho saben els poders capitalistes i dicten traves legals, augmenten els controls i forces repressives per impedir totalment el seu ús als i les oprimides. Bastantes de les NTC poden ser reorientades cap a finalitats emancipadores si hi ha decisió política per fer-ho i per enfrontar-se a la feroç voracitat burgesa.

Comparada la situació actual amb la de fa un quart de segle avui el nostre poble té al seu abast més instruments i possibilitats per exercitar la seva independència i construir un Estat propi que aleshores, però també més obstacles polítics. Les traves són cada vegada més traves polítiques.

Que els frens a la independència són més polítics que una altra cosa es comprova veient les estratègies de desertització industrial, castellanització i afrancesament, divisió territorial, enfrontament civil entre bascs i basques, etc. Hem d’advertir que, pels pobles oprimits, el concepte de "política", com el d’Estat, abasta moltes més accepcions que les poques que té per les classes, Estats i gènere dominants. Per això la importància del debat permanent i total amb els antiindependentistes té una transcendència poques vegades valorada. Importància creixent en el sentit que les contradictòries tendències analitzades més amunt, en aguditzar el factor polític, obliguen els Estats que ens ocupen i els seus agents i aliats a incrementar encara més les seves pressions en totes les àrees.

La confrontació de dos models oposats ha de fer-se sempre, per part nostra, des del convenciment que la creixent complexitat social afavoreix i exigeix la construcció d’un model diferent d’Estat. La societat humana, com la naturalesa evoluciona cap a la complexitat, diversitat i multiplicació de facetes; evolució contrarrestada per les tendències exclusivament humanes i socials d’ultracentralització burocràtica com a única solució dels poders opressors per mantenir-se. La independència basca només serà factible quan les molt diverses vivències del nostre poble comprenguin que l’Estat independent és l’única garantia per la seva pròpia especificitat creativa. Justament tot el contrari del què succeeix ara, moment en què les estructures institucionals busquen precisament la uniformitat amorfa, l’arrasament de tota diferència, el control hipercentralitzat. Per això cap institució nascuda de l’argúcia regionalista madrilenya i de les tíbies i incomplertes promeses parisines serveix pel futur Estat basc.

Partint d’aquí cal avançar en la caracterització de l’antiindependentisme per poder rebatre’l millor. El document d’ETA anuncia l’essencial del problema en exposar la recuperació lingüística basca. Diu: "...no existeixen garanties que les organitzacions que agafessin els comandaments de l’Estat – socialista espanyol – comprenguessin en la seva vertadera dimensió el nostre problema nacional i obressin en conseqüència. De fet, els programes de les actuals avantguardes espanyoles de cara a la qüestió basca no contenen sinó solucions parcials i incompletes que – si bé a elles els semblen satisfactòries – ens conduirien inevitablement a la diglòssia". Sobre la partició d’Euskal Herria, diu: "Aital problemàtica no és assumida per cap de les avantguardes revolucionàries d’Espanya o França: per les primeres, el fet nacional basc s’inscriu exclusivament a Euskadi Sud o, en certs casos, a Bizkaia, Araba i Gipuzkoa; per les segones, a Euskadi Nord, quan no consideren que aquest problema no existeix".

El 1973 no calia referir-se a més forces polítiques no independentistes. No és menor doncs la seva importància com a document premonitori, al contrari; el temps demostrarà que les tres crítiques d’ETA a les esquerres estatals, la seva nul·la sensibilitat cap a allò basc en general, a l’euskara i a la territorialitat, seran els tres pilars de la reforma regionalista a Hegoalde. Seran, doncs, qüestions que mai no perdran vigència i centrals, juntament amb d’altres que s’aniran sumant amb el temps, en qualsevol projecte de construcció d’un Estat basc independent. Nosaltres hem de reflexionar avui, 23 anys després, en una altra fase capitalista, sobre les forces antiindependentistes tant en base a l’actual forma que tenen aquestes tres crítiques com en base a les noves que han aparegut. Tot i això, aquesta crítica no ataca en absolut els drets de les minories nacionals no basques. ETA va avançar ja fa 23 anys un principi estratègic: "Queda entès que tal programa, l’independentista, garantirà un respecte efectiu dels drets legítims de les minories nacionals a Euskadi, és a dir, de la massa d’espanyols, francesos, gallecs, etc. que lliurement optin per no integrar-se de ple en la realitat nacional basca".

La pedagogia de masses que el Moviment Basc d’Alliberament Nacional (MBAN) fa de l’Alternativa Democràtica està posant en un compromís als espanyolistes en les seves diverses expressions i sobretot, entre aquests, als regionalistes. L’Alternativa Democràtica té, entre altres, la virtut de precisar les característiques fonamentals del procés negociador i de la participació àmplia i diversa de les forces socials. L’Alternativa Democràtica anuncia ja una de les característiques bàsiques del model proposat per l’esquerra abertzale: la més àmplia democràcia de base fins i tot en un marc burgès i espanyol com serà el dels primers i decisius passos de l’Alternativa. L’Alternativa Democràtica permet introduir reflexions i propostes molt importants de cara a la construcció d’un Estat independent. Es tracta d’exemplificar la possibilitat de l’Estat basc partint de les quatre característiques mínimes de tot Estat: quines mesures concretes sobre territorialitat i drets de la població, capacitats de planificació socioeconòmica i fiscal, representativitat internacional i autodefensa, cal prendre per sortir del fangar regionalista i avançar cap a la independència?

Els espanyolistes atiaran les pors i els terrors més tenebrosos de cara al futur a mesura que s’avanci en aquesta via. Resistiran amb totes les forces paralitzants de què disposin, des de mobilitzacions de masses en contra de la independència fins al suport decidit a noves formes repressives quan calgui, a més de seguir legitimant les tradicionals. Dins l’escenari plantejat per l’Alternativa Democràtica, el més plausible en l’actual grau d’agudització de les contradiccions del sistema, el poder autoorganitzatiu del poble treballador per vèncer aquestes resistències serà decisiu. La lluita de classes mostrarà encara més la seva tremenda força de construcció independentista i de cohesió nacional: l’exemple de LAB i d’ELA davant de CCOO-UGT és concloent; el mateix succeirà amb els moviments populars i amb la rica i viva diversitat autoorganitzativa. En definitiva, el Poder Popular serà l’instrument d’avanç, però també de molt més.

El Poder Popular serà instrument d’avanç, però serà també el contrapès i vigilant exterior de que l’Estat basc sigui, primerament, un Estat descentralitzat, transparent i obert a tota classe d’iniciatives crítiques populars; segon, un Estat que porti dins seu la lluita contra la burocratització i acaparament de poder i d’informació secreta i tercer, un Estat que impulsi la seva pròpia autoextinció. Les atribucions de l’Estat no es poden precisar, des del nostre punt de vista, al marge de la força mobilitzadora i creativa del Poder Popular, ni tan sols es poden precisar les de la defensa basca. L’existència d’un Poder Popular exterior a l’Estat no anul·larà tampoc l’existència d’instruments representatius i participatius tradicionals com eleccions i partits que acceptin el nou ordenament constitucional en el qual els drets i les necessitats del poble treballador estiguin per sobre dels capricis de la propietat privada i d’una minoria depredadora.

També en aquesta important qüestió de la interrelació de diversos nivells de poder i de participació-representació popular, hauríem d’estudiar les tesis revolucionàries depurades per l’estalinisme, les lliçons històriques i els canvis socials esdevinguts des de 1973. Ens emportaríem moltes sorpreses. Doncs bé, precisament per la necessitat de desenvolupar des d’una concepció comunista i abertzale la més radical democràcia socialista, hem d’avançar cap a la millor interrelació pràctica de tres nivells: Poder Popular, Estat en extinció i institucions de representativitat tradicional. El continent adequat per tot això és el de la República Socialista Basca Independent, abans que el d’Estat Socialista Basc, i no per bizantinismes semàntics. Les atribucions estatals seran només una part d’altres atribucions populars i socials més àmplies, directes i transcendentals, tot això dins de la legitimitat republicana. Les atribucions estatals seran estrictament administratives, i tot i així, donat que tot allò administratiu comporta poder polític, hauran de ser estretament controlades per les masses autoorganitzades i institucions de grau superior. Les noves tecnologies, segons dèiem abans, permeten portentoses capacitats democràtico-radicals d’iniciativa popular supervisora i vigilant. Es tracta de decisió política.

En les condicions de 1973, plantejant les relacions entre Estat basc i reeuskaldunització, ETA deia: "Tot això implicaria un immens i gegantesc esforç cultural: construcció d’ikastoles revolucionàries en tots i cadascun dels racons del nostre país, encarrilament revolucionari a l’euskara de tota la classe treballadora i de la resta del Poble d’Euskadi partint d’una situació de diglòssia respecte a la nostra llengua, unificació literària de l’euskara, implantació de mètodes pedagògics revolucionaris en les ikastoles populars, programació de plans d’ensenyament populars bascs, edificació d’una Universitat Popular Basca, alfabetització dels euskara-parlants, analfabets, etc. Aquest programa – que suposaria la definitiva reeuskaldunització d’Euskadi – no pot ser dut a terme sinó des d’una perspectiva que assumeixi íntegrament la vertadera colossal dimensió del problema cultural basc".

Hem d’aplicar al nostre model la profunda filosofia d’intervenció popular que té aquest text, com també hem d’aplicar la profunda filosofia de planificació socioeconòmica que ETA ja plantejava fa 23 anys entre el nord i el sud bascs dins d’un únic aparell polític. "Això implicaria la ruptura de la unitat de mercat forçada imposada per l’oligarquia espanyola, amb vistes a l’estructuració i articulació de nous fluxos i circuits econòmics orientats cap a Euskadi Nord que garantissin la seva permanència i realització com a comunitat social; la qual cosa exigiria una autonomia total per la nostra part, treballadores i treballadors d’Euskadi Sud, en matèria de política econòmica. I aital independència a l’hora de les decisions sobre l’orientació de les nostres possibilitats econòmiques pressuposa un Poder Polític Propi i Independent, un Estat en mans dels i les treballadores d’Euskadi, un Estat Socialista Basc".

Tot i això, ETA precisa: "Això no significa de cap manera – i qui ho entengui així s’equivoca – una ruptura radical amb tots els fils econòmics que avui ens uneixen a la resta de l’Estat espanyol, moguts per l’ànim d’abandonar-lo a la seva sort, guardant per a nosaltres sols tot el potencial econòmic d’Euskadi: aital actitud seria indigna de comunistes, per xovinista, burgesa i anti-internacionalista. La nostra obligació com a revolucionaris és bolcar-nos en col·laborar a l’edificació del socialisme allà on necessitin el nostre ajut. Per això, els altres pobles de l’Estat, per la seva situació inferior i pel seu problemàtic desenvolupament, juntament amb tot allò que hauran suposat pel nostre propi alliberament, han de rebre tot el recolzament del Poble Basc".

Aquests exemples mostren que la intervenció popular serà decisiva en totes les atribucions administratives estatals, en les decisions econòmiques, polítiques i culturals del Poder Popular i en les tasques d’altres instàncies de la República Socialista Basca. Ara no té molt sentit, i tampoc no hi ha un espai necessari per un mínim de rigor prospectiu, elucubrar sobre quantes i com seran al detall les funcions administratives de l’Estat: sabem que, com a mínim, han de tenir les quatre atribucions essencials definitòries de tot poder estatal independent, anteriorment exposades. Però sí sabem que un dels objectiu prioritaris de tots els instruments de poder de la República en el seu conjunt i de l’Estat en concret, serà el de combatre l’estratègia neoliberal, les maniobres capitalistes en especial la immediata fuga de capitals, la potenciació de la producció interna que prioritzi la qualitat de vida i la recuperació mediambiental, d’un sector públic, la planificació de les ajudes internacionalistes, etc., és a dir, del programa socioeconòmic corresponent als interessos estratègics del poble treballador basc.

Sí ens aventurarem una mica a llençar hipòtesis sobre el sistema popular de defensa. Hauríem de, una altra vegada, referir-nos a les experiències històriques al respecte per demostrar que existeixen sistemes defensius que no tenen perquè reproduir el càncer militarista, repressiu, patriarcal, corrupte, burocràtic i donat a l’intervencionisme autoritari o al colpisme contrarrevolucionari.

En la previsible tecnologia militar existent quan existeixi la República Basca i sense considerar possibles escenaris internacionals, la defensa popular basca hauria de caracteritzar-se per la integració de diverses estructures en una estratègia no bel·ligerant excepte davant casos d’agressió exterior i contrarrevolució interior. Una: repartiment popular d’armes lleugeres a qui ho desitgi, voluntari, i d’armes semipesades a tenir en centres col·lectius, seus del Poder Popular, ajuntaments i oficines de les milícies populars basques, amb l’entrenament periòdic que fos necessari. Dos: cossos armats no professionalitzats, civils i voluntaris amb especial entrenament en les tàctiques més modernes de resistència territorial. Tres: solidaritat internacionalista amb els pobles oprimits, i especialment pels Estats espanyol i francès per unir forces i debilitar l’enemic comú. Quatre: plans de resistència massiva pacífica, no-violenta, boicot actiu i no-colaboracionisme popular amb l’invasor. Cinc: força secreta de resistència armada de llarga duració que no sigui guerra convencional, que pugui colpejar durament la reraguarda i centres neuràlgics de l‘Estat invasor. Sis: desenvolupament de les tecnologies defensives de guerra de no-letalitat i incruenta, electrònica i informàtica. Set: estratègia d’autoabastiment dels instruments defensius necessaris per evitar dependències exteriors i xantatges de qualsevol tipus.

Serà la gravetat dels perills a superar qui dicti la defensa més convenient en cada cas optant-se per una, diverses o totes les possibilitats. El mateix cal dir del perill contrarrevolucionari intern i la molt previsible aliança dels Estats circumdants amb la burgesia basca, el seu bloc social de recolzament i les forces espanyolistes i/o francesistes que sobrevisquin en el nostre país, generant crispació i caos, avantsala d’un cop contrarrevolucionari intern recolzat per una invasió disfressada d’"ajuda humanitària", "intervenció pacificadora" o altres bogeries similars. L’experiència dels pobles està plena de maniobres idèntiques. Hi ha més escenaris possibles que no podem analitzar. En qualsevol cas aquests mínims defensius que estimem imprescindibles requereixen dos grans debats col·lectius només realitzables si el poble treballador té a la seva disposició una premsa veritablement lliure i crítica: un, sobre la mateixa estratègia defensiva i els mitjans adequats i un altre, sobre la designació del pressupost per l’autoabastiment defensiu, per evitar de la suïcida dependència de l’exterior. Ambdós debats han de ser garantits no ja per l’Estat sinó per la mateixa República Socialista com un dels seus deures i drets bàsics.

Un dels barems de l’emancipació humana és el ritme d’extinció de l’Estat, independentment de la seva forma i atenent al seu contingut i funció d’opressions de classe, nacional i de gènere. Un dels barems de l’emancipació burgesa i inhumana és l’enfortiment de l’Estat com a instrument opressor. El neoliberalisme el perfecciona com a mitjà repressiu, d’hipercontrol i hipervigilància en ares de la multiplicació del benefici privat i l’incapacita com a mitjà de repartiment menys injust de l’excedent social. El neoliberalisme multiplica els instruments de poder burgès i els centralitza en l’Estat que veu incrementades les seves atribucions com a lloc de comandament de l’ordre. Aquest és un dels antagonismes entre l’Estat burgès i l’Estat en extinció dels i les revolucionàries. El primer centralitza, controla i vigila totes les iniciatives. El segon les potencia, transfereix i dota el poble dels mitjans necessaris per què s’autogoverni. El primer incrementa els controls de tot tipus per assegurar que el benefici es realitzi en una societat cada vegada més complexa i desestructurada, caòtica fins i tot. El segon descentralitza tot allò descentralitzable amb l’ús democràtico-socialista massiu de les NTC. El primer busca la seva perpetuació. El segon la seva extinció.

Qui i com dirigeix aquesta descentralització? La resposta no té sentit si s’oblida el procés anterior de lluites, autoorganització i multiplicació de xarxes socials, etc. Qui decideix com és l’extinció de l’Estat i els seus ritmes? La resposta depèn de la força del Poder Popular, de les atribucions estatals i de la lluita contra la inevitable tendència burocràtica. Aquí hauríem d’analitzar dos factors decisius: la pervivència de l’economia capitalista que regenera permanentment l’alienació i la misèria ètico-moral, i el poder anorreador i incontrolable des de la seva pròpia lògica feroç i freda de les transnacionals de la indústria desculturalitzadora i desnacionalitzadora. No podem estendre’ns sobre cap dels dos, tot i que sí cal dir que el Poder Popular, l’Estat i la resta d’institucions i sistemes d’intervenció política han de tenir molt en compte ambdues realitats, cap de les quals existia l’agost de 1973, en aprovar-se el document oficial d’ETA, tal com són avui.

Però precisament el document aporta idees tan vàlides avui com ahir i com demà perquè va al cor mateix de l’emancipació humana:

"L’Estat Socialista Basc – per fi – no tindrà una existència perpètua: el necessitarem únicament mentre estiguem entestats en la resolució del nostre problema nacional i en la reconstrucció econòmica i social d’Euskadi Nord. Una vegada complertes aquestes tasques, l’existència d’un Estat autònom pel poble basc haurà deixat de tenir sentit. A conseqüència d’això, en aquell moment, el nostre deure internacionalista serà unir-nos en peu d’igualtat amb tots els pobles i proletaris del món – començant pels més pròxims – per prosseguir l’edificació de la societat mundial sense classes. Com a revolucionaris comunistes que som, lluitem contra tota opressió; lluitem, doncs, contra l’opressió nacional. I, per això mateix, estem per la independència d’Euskadi, per un Estat Socialista Basc. L’únic que ens mou a això és la plena convicció de que no trobarem d’una altra manera la resposta correcta a la qüestió que ens planteja la nostra existència com a Poble Basc oprimit, explotat i dividit. Absolutament això i res més. Qui pot dubtar de que obrant en aquest sentit no pretenem ser sinó revolucionaris honrats?".